El nostre triatló començà ben prompte. Quedem a les 5:45 en la plaça Reginaldo on ens hem de vore Ximo
Porcar, Jose Carlos i jo. Jose ens ha dit que eixirà des de Xella. Es fan les 6 i JoseCa no dóna senyals de vida. Intentem contactar en
ell per waspast i telefonant-lo, però
res. Es fan les 6:15 i decidim anar cap Oliva. De camí anem parlant amb
companys del club que vindran a vore’ns
i ens diuen que al “bello durmiente” el tenim de camí. Apleguem i anem a pels dorsals on ja
ens “preparen” per a la natació: “Hi ha meduses, però
tranquils que a estes hores estan per baix”.
Preparem les bicis al box, ens posem el
neopre i cap a la línia d’eixida. Je he de fer una “parada” d’última hora i aplegue a l’eixida un poc agoviat pensant que no aplegava. Passant pel control
de xip Jose “el xellano” intenta animar-me.
Em veu en mala cara, la veritat és
que no estava gens motivat, algo em deia que no era el meu dia.
Per fi donen l’eixida. Quan portàvem
uns 100 metres, començem
a vore unes quantes meduses, eren menudes i, tal com ens havien dit, estaven
per baix. Però encara no hem aplegat a la primera boia i les meduses ja ni són tan menudes ni estan per baix. A la
complicació de nadar amb 300 triatletes hem d’afegir l’anar
esquivant les meduses. Decidisc obrir-me un poc i nadar lluny de tots, hauré de fer més metres però tindré la seguretat de
vore les meduses i poder esquivar-les, cosa que per moments es fa complicat, són bancs de meduses que em fan parar per
no tindre lloc per on pasar.
Per fi acabe el segment de l’aigua, abans d’entrar a box estan els companys del club animant i em fan oblidar
lo mal que ho he passat. Aplegue on esta la meua bici i mentres em prepare per
agafar la bici la meua Maria em pregunta que com estic, li comente que em pica
tot pel verí que solten les meduses però que per sort no m’ha
picat cap. Apunt d’eixir aplega un xic
a per la bici, el pobre està
plorant, des de fora l’animen però ell diu que li fa molt de mal les picades de medusa, jo al vore’l decidisc no quiexar-me més.
La bici no es fa pesada. No porte
contakilometres, vaig a pulsacions i així segur que no em “creme”. El circuit té
unes quantes rampetes i algun tram amb el vent de
cara. El pitjor de la bici és
que a l’últim avituallament
no quedava aigua i vaig haver de fer l’últim tram amb un “culet” d’aigua i com jo han de fer-ho la majoria
de triatletes.
Deixe la bici i a correr. Els primers km em
trobe be. Vaig a un bon ritme i no estic excesivament cansat, però al km 4 comense a
notarme punxades al bessó.
Acabe la primera volta de 7 km i ja note punjades als dos bessons. I
aproximadament al km 9 passa el que havia de passar: bessó amunt, estire un
poc i torne a correr, als pocs metres altra vegada, així
fins que a la quarta vegada decidisc retirar-me. No m’he retirar mai de cap carrera, però encara quedaven 10 km i podia
lesionar-me greument.
Amb mal sabor de boca vaig tornar d’Oliva. Per sort, nomes tinc els bessons
sobrecarregats de tant entrenar i competir. Ara un poc de descans i a pensar en
el pròxim.
Com voreu no tot ens ix be ni acomplim
sempre els nostres objectius. El que passa és que quan les coses no ens ixen bé, no tenim tantes ganes de contar-les.
per: Vicent
Andreu
