XXI IRONMAN LANZAROTE. TERCER PER A MARIO BOU ORTEGA

FINISHER és la persona què acaba una prova de la distancia IRONMAN. El passat dissabte es va celebrar el XXI IRONMAN de Lanzarote i vaig ser FINISHER per tercera vegada. Però vullc començar la crònica amb els altres FINISHER, les persones què estan al nostre costat i què sense elles no ho podríem ser nosaltres.

Tere ha estat sempre al meu costat. A més d’entendre’m, sempre està acompanyant-me i animant-me en tot el què faig. Són moltes hores les què tinc què estar fora de casa per preparar aquestes coses, i sense ella tot el què faig seria impossible. La verdadera FINISHER de tot el què faig jo és ella. Moltes gràcies Tere, t’assegure què en un futur intentarem entre els dos què tu pugues gaudir de passar per la línia de FINISHER, però com a esportista.

Què dir de Moises. Ja poc més de dos anys amb nosaltres i són molts els dies què no estic amb ell totes les hores què voldria. Ara no ho sap, però espere què en un futur entenga el què fa el seu pare i què puga gaudir com ara estic fent-ho jo gràcies a ells.

El què feren el dissabte Amparo (novia de Paco), Núria, Teto i Jose Carlos no té nom. Fa poc de temps què ens coneguem, però de veritat què no tinc paraules per tal d’agrair-vos tot el què heu fet aquest cap de setmana amb nosaltres. Una pancarta, un crit d’ànims, una rialla, una conversa, una carrera al nostre costat..., de veritat què en aquestes proves per acabar-les fa falta tot, i vosaltres també ens heu ajudat a ser FINISHERS. GRÀCIES AMICS.

I com no Paco, company de fatiga en aquest IRONMAN, i el nostre entrenador del Club Triatló Guadassuar. Els dos preguntant com anàvem. Preocupant-nos pel company, i què alegria quan ens vàrem veure. Els ànims eixos són el què ens ajuden i ens fan falta en els mals moments què vàrem patir, però entre tots els amics, familiars i companys ho aconseguirem. Enhorabona Paco, ja ho tens, eres FINISHER.

Però anem a la part esportiva que és la què més vos interessarà.

El viatge el començarem el dijous a la nit des de Manises. Allí agafarem el vol directe a Lanzarote on arribaríem cap a la mitja nit Teto, Teresa, Mario i Moises. Vol sense problemes excepte en l’aterratge, què un poc més i el pilot fa el avió més planet, jejeje. Agafem el cotxe i deixem a Teto a l’hotel Sands Beach. Nosaltres ens dirigim al aparthotel a 50 metres de la línia d’eixida. Molt bona localització, però a Don Límpio a la primera s’haguera quedat sense cotonpel, valla tela. Teniem per a tota la setmana, però la nit del disabte ens canviarem a l’hotel on estaven Núria, Teto i Jose Carlos; què gràcies a un amic d’ells ens em pogut quedar en un lloc paradisíac aquestos dies, MOLTES GRÀCIES per tot el que heu fet.

Divendres un poc caòtic i sense parar. Primer a per Núria i Jose Carlos a l’aeroport. Després a pel dorsal a La Santa, un complex turístic i esportiu impressionant, i seguidament a deixar la bicicleta i tots els materials on vaig quedar en Claudio (de Carcaixent) per tal de quedar amb ell per a l’endemà i amb Gema (la dona) què passaria el dia del IRONMAN amb Tere.

El dissabte a les 04:50h el despertador. Desdejunem i se’n anem a ultimar els detalls. Allí em trobe amb Claudio i Paco. Tot apunt i se’n anem cap a l’eixida Claudio i jo, Paco ja ha desaparegut i estarà a primera línia. Sort per a tots i MOOOOOOCCC, per fi comencem el què em estat esperant tant de temps, ara toca gaudir.

Eixida a la australiana (tots a una) i 2 voltes de 1,9km per tal de completar els 3,8km què conformen la primera part de l’IRONMAN. Intente no clavar-me al mogolló i anar més tranquil, encara què molts pensen el mateix què jo. Decideixc anar tranquil i disfrutar de la prova, no portaré ni rellotge ni contakilòmetres durant tota la prova, vullc gaudir al màxim del paisatge i la gent.

Quan acabe la primera volt eixim a un triangle a la platja i veig als nostres. Valla tela, què emocionant. Jose Carlos i Teto xillant-me com si no estagueren bé, i Núria amb una pancarta amb el meu nom. Dels crits què varen pegar inclús digueren el meu nom per megafonia. Açò em fa afrontar la segona volta amb una sonrisa en la boca i una alegria molt gran. La segona volta un poc més tranquil·la, veient algun gorro, peixets i, això d’ahi baix què és??... Ah, un tio gravant-nos vaig l’aigua.

Acabe la natació amb un molt bon temps de 01h 07’ 26’’, la gent què tenia el GPS diu què al final van ser 4,2km, per tan el temps encara seria millor. Molt bones sensacions i temps per a nadar tranquil, el què vol dir què els entrenaments què ens està fent Paco durant aquestos dos anys funcionen i molt.

Transició i a per la bici. Què feu ací?? Teto, Núria i Jose Carlos al tindre passes de premsa podien estar per on volien i van estar dins la zona de transició. Què ganes de parlar amb gent de casa, animant-me, donant-me referències e informant-me de Paco. Què bé, li ha eixit bé la natació i ja em porta més de 10 minuts. Els tres em porten en volandes fins què comence la bici. 182,5km per davant per un trajecte què va ser... com esperàvem, dur.

El paisatge és impressionant. Ple de volcans, sobretot en la zona del Parc Natural de Timanfaya, on encara es poden veure les colades de lava i pots imaginar-te la magnitud i la virulència què pot tindre una erupció volcànica. Zona plana no hi ha cap. O vas cap amunt o cap avall, però la major part del trajecte en aire en contra o lateral. El terreny és molt trencacames no deixant-he recuperar en cap moment, amb pendents molt pronunciades. I les carreteres, puff, puff, puff. Hi ha molts kilòmetres on l’asfalt és molt, molt roín.

Tot i això la bicicleta es fa prou agradable per les vistes i sobretot pels animadors Teto, Núria i Jose Carlos, als quals s’uní Amparo, què anaven parant en alguns punts del trajecte amb el cotxe per tal d’animar-nos. A falta de 20km de bici em pregunten si em fa falta algo per a l’avituallament personal en la marató i els dic què no, però ho pense bé i ja tinc fam. Les barretes i els gels no van mal, però tinc ganes de menjar algo sòlid i els demane un sandvitx i una Coca-Colaaaaa, per a veure si recupere un poc. Al kilòmetre 90 ja li haguera pegat una patada a la bici, però finalment arribe a la transició amb un temps de 06h 30’ 35’’, una hora més què l’any passat en Roth i 23 minuts més que a Niza, el que vol dir la duresa d’aquest IRONMAN.

En la segona transició deixe la bici i ja estan allí els tres magnífics esperant-me. Tenia ganes d’arribar, ja que tenia ganes d’anar al bany des de feia més d’1 hora, però ací no hi ha cap vegetació per amagar-te darrere. Entre al bany dedicant-li-ho a Dani i... un minut, dos minuts, tres minuts... i rés, quin despago, jejeje.

Ara a per la marató. Fa molts mesos que no he corregut més de 2 hores i no se com eixirà. Espere què les tirades llargues per al ultra trail ixquen ací. I el sandvitx?? Em diuen què el tenen demanat però què m’el donaran després. Noooo (pense), el necesite ara i la primera volta té quasi 20km. Em resigne i cap avant, però al km 4... és un pardal... és un avió... és Supercoco... NOO, és Super Carlos. Correguent 4km com si no estaguera bé per portar-me el sandvitx, què alegria. M’ho dona i era l’enveja de tots. Imagineu-se a tots els què venien ja de fer alguna de les voltes i vorem a mi amb una rialla d’orella a orella caminant i menjant-me un sandvitx i una Coca-cola de mig litre a les mans, i millor encara, saber què era tot per a mí.

El circuit de la marató era dur, amb continues pujades i baixades i molt d’aire, a l’anada en contra i a la tornada lateral. Cap al kilòmetre 7  em creue amb Paco, ell va per el 14, què alegria, va molt bé i m’anima amb tot el què té, jo comence a passar-ho mal i encara em queda tot per davant. Els kilòmetres posteriors varen ser un calvari per a mi. Anava corrent, però les sensacions eren molt males i no parava de pensar amb el què em quedava. Poc després del kilòmetre 12 veig a Claudio, li porte uns 4 kilòmetres però el veig molt bé i jo cada vegada vaig pitjor. Comence a pensar amb el futur què m’espera (??) i açò m’ajuda una mica. Però l’arma secreta estava esperant-me prop de la volta en meta. Allí estaven tots altra vegada, però ara també veig a Tere i a Moises. Què alegria, no podeu imaginar-vos en eixos moments veure-vos al vostre fill anar corrent cap a vosaltres cridant Papi, Papi, i no poder ni casi acajar-te per a pegar-li una abraçada i un bes. Aquesta arma secreta me la digue un dia Jose Rios, i de veritat què és la millor que hi ha, d’ací cap al final vaig inclús casi gaudir dels 23 kilòmetres que em quedaven.

Continue les dos voltes què em queden amb la meua tàctica, avituallament a peu més un minut després d’ell per a què no em pegue mal tot el líquid què prenc, ja què la calor va ser molt forta.

Durant aquestes voltes em creue més vegades amb Paco i Claudio. Paco ja esta trencat però l’anime amb totes les forces què em queden. El mateix amb Claudio què ha falta de d’uns 7 kilòmetres ja no pot més, però açò hi ha que acabar-ho. Jo continue amb la meua tàctica i corrent. L’última volta què ens creuem Paco em porta uns 2,5km i vaig recuperant-li molt depressa, però aquesta carrera no era la meua, la meua finalitat era acabar i gaudir. Al final em tragué uns 12 minuts.

Vaig gaudir i patir molt, però després de 4h 40’ 28’’ acabe la marató, la més dura de les tres que he fet als Ironmans. I allí prop de la línia de Finisher estaven esperant-me Tere i Moises. Què alegria, altra vegada o em aconseguit tots tres, som FINISHER’s. I com no allí estaven esperant-nos Amparo, Teto, Núria i Jose Carlos; els nostres àngels durant tota la prova i al acabar-la.

Temps final: 12h 35’ 10’’

Posició categoria: 128

Posició general: 696 (d’uns quasi 1800 participants)

L’anècdota va estar al sopar d’entrega de premis on varem acudir. Puja al pòdium el guanyador del grup d’edat de 60 a 65 anys i li dic a Paco: Je a veure quin temps a fet i si podrem guanyar algun dia nosaltres i anar a Hawaii. El temps és... ens ha tres 2 hores, jajajajaja. Bé, decidirem anar a fer-nos un altra cervesa, jejejeje. I l’altra anècdota és la foto què ens vàrem fer amb el guanyador del IRONMAN en la categoria de 70 a 74 anys, això si què té mèrit.

I l’any què bé què?? Prompte ho decidirem, jejeje.

Gràcies a tots els què m’animeu i esteu sempre al meu costat.