ALTRE PÒDIUM DE FRAN PER AL CLUB TRIATLÓ GUADASSUAR EN EL DUATLÓ CROS DE ASPE

Diumenge 11 de novembre em disposava a córrer el Duatló Cross d’ Aspe, la veritat es que des de feia uns dies i després del sopar de club, vaig tindre uns problemes digestius que casi fan que arribe tard a la prova: allí estàvem a falta de 15 minuts, deixe a la meua novia i al meu germà tancant el cotxe i allà que me’n vaig jo a per el dorsal.

Per megafonia es sent “5 minuts per a tancar boxes”. Jo ja no sabia com ficar les brides i si estava ficant-les be, tocava córrer.

Quan arribe a l’entrada de boxes em faltava el xip, i pense jo, on estarà el xip? Altra vegada corrent a per ell i a tornar a boxes a deixar les coses, mentre l’ àrbitre pitant-me per a que eixira del box,ja que ens cridaven per a la camera d’ixida (aquestes carreres amunt i a baix em serviren per a calfar un poc).

Com si estiguerem a l’escola ens comencen a ordenar per numero en files, total, per a que minuts després ens feren avançar... i jo que duia el dorsal 70, estava a la posició 100 i pico. Ja sabeu com funciona jeje. Sense donar-me temps a estirar ni res, donen l’ eixida i allí que vaig jo a la meua marxeta. Era una carrera molt ràpida, però amb curves molt tancades que amb l’asfalt banyat es convertiren en perilloses.

Després dels primers 6 Kms, casco posat i a pedalejar. Feia uns dies abans que no parava de ploure, i les previsions donaven pluja per al dumenge també. De camí havia estat ploguent, però al arribar a Aspe va parar. Quan ens tiren cap a la muntanya, la cosa anava a canviar. 

El recorregut estava ple de piscines imposibles d’esquivar, amb un kilo de fang al cos i amb les sabates plenes d’aigua, la cosa ja no podia anar pitjor, però al Km 15, la cosa empitjorà. Un últim repetxo molt enfangat feia als corredors baixar de les seues bicis i pujar arrastrant-les, menys mal que era una pujada curta. A continuació, vindria la baixada, pensava jo, però quan puje a la bici i intente pedalejar, s’enfonsava al fang i costava molt, a les rodes s’acumulava més i més e fang, per tant, era impossible pedalejar. Cada vegada que arrastrava la bici el fang feia tope a la suspensió i no permitia avançar, amb les rodes bloquejades i el fang per els turmells, toca carregar la bici al muscle i avançar 300 metres fins l’asfalt.

Alguns conten que hi havia un home en la manguera ajudant a llevar el fang, jo no el vaig vore i em toca llevar el fang amb les mans, quan les rodes pugueren rodar, em vaig muntar a la bici i començar a pedalejar i a fer volar el fang que quedava.

El que queda es asfalt preguntava jo? I em deien si te queda poc, jo em sentia tranquil, ja no mes fang ni problemes,...no era cert, quedava una pujada molt empinada, el desviador estava ple de fang i no podia baixar el plat cosa que feia imposible pujar, aixina que altra vegada toca baixar de la bici i pujar la rampa a peu.

Després de la MTB Extremme, ja sols quedaven 3 Kms, a falta de 500m vaig vorer al que anava 2n en la meua categoria, vaig apretar les dents i tancar els ulls i vaig acelerar, però ja no el vaig poder agafar.

Done per acabada esta temporada amb un final immillorable aconseguint 3 podiums als duatlons de muntanya, cosa inexplicable per a mi quan fa menys de mig any estrenava la meua bici al ducross de Guadassuar.