EL TRIXCROS DE MARINA HERVÀS

Ens vam alçar i el dia es presentava en boira, a mesura que avançaven els minuts el cel anava aclarint-se.

Els membres de club triatló d'Alcúdia havíem quedat a casa sa mare de Carlos, el president del club, que com era d'esperar va aparéixer uns 15 minuts més tard.

Carregarem les bicicletes per anar a la sud d'Antella on ens reuniríem amb la resta, membres dels club triatló Guadassuar.

En arribar, sols hi havien 3 del club triatló Guadassuar, la resta estaven baix al xiringuito. Una vegada tots junts, alguns es posaren neopré, pensant que anirien més depresa amb menys esforç, argument que més tard posarien en dubte.

1300 metres nadant, el primer en arribar va ser Fernando, sobrat, sense apenes fatigar-se.

En acabar la natació es van canviar , transició d’uns 10-15 minuts, ningú tenia presa, fins i tot, alguns es rentaven els peus en una botella d'aigua, que segur, el dia oficial de la prova no farien.

Al agafar la bicicleta, tots no s'atreviríen a fer el tram de muntanya, així que els més indecisos optaren per la carretera.

En aquest moment el grup es va partir i fins l'hora de dinar ja no ens trobaríem.

El tram de BTT, començava amb una pujada d’uns 3 quilometres que ens portaria fins la creu d'Antella , es tracta d’un camí inicialment d'asfalt que desprès es convertiria en pedra molt solta i amb una elevada inclinació, la veritat que requeria certa tècnica per no caure damunt d'algun esbarzer, que seria el primer incident. Tot seguit la senda es feia més ciclable fins que arribarem a la senda de les dones on la dificultat tècnica encara no s'apreciaria fins que no arribarem a ximot, on més d'un feia el comentari:

" Ei!! Açò per a que? ...per ací soles passen cabres....i nosaltres..." Però, amb més o menys dificultat i destresa al final tots passarem per damunt de cudols, pedres.

La transició es va fer a la caseta de Tio Jordi, on ens vam hidratar i descansar un poc, i alguns es van canviar fins i tot de roba, una transició poc típica de uns triatletes professionals.

El circuit de córrer seria tot per sendes que ens farien disfrutar del paisatge amb companyia excel.lent, que ajudaria al mateix temps a que els quilometres es feren més agradables.

Abans d'arribar al sisé quilometre, ja es notava que les cames començaven a fallar, així que en arribar a l’avituallament, uns quants abandonaren.

Els més valents continuaríem per passar per la senda de pica-pica on quasi ens atropellen uns ciclistes que abaixaven per dita senda, i que seguramente es quedaren sorpresos al veuremos per allí.

Durant la carrera a peu el sol ja començava a cremar, la qual cosa dificultava encara més l'esforç per poder mantenir l'equilibri i continuar endavant.

Quan ja faltava poc , sols uns pocs quilometres, PAM!! una altra caiguda. I una altra volta a parar damunt d'un esbarzer.En aquell moment vaig pensar que els esbarzers s'havien enamorat de les meus “cuixetes”.

Una vegada en la caseta, la pancarta de meta i la bolsa del corredor ens esperava.

Desprès d'un matí cremant calories tocava reposar tota la energia perduda i hidratar-se bé ,amb cerveseta ben fresqueta, que al agafar-la d'aquells bidons plens de gel, donava la sensació que et parava la circulació del braç, però desprès d'aquell matí, no ens importava .

per: Marina Hervàs