Dissabte
a les 16:00 hores en reunim a la plaça del triatló, com sempre arribe justet
però sens dubte dels primers. Poc a poc anà deixant-se caure la gent i quan
estava tot preparat moguérem direcció Antella.
Per
fi arriba el dia esperat, estava apunt de realitzar el meu primer triatló en
solitari després d’uns quants dies d’entrenament, a l’interior una gran barreja
d’emocions, nervis i sobretot ganes de començar la prova.
De
camí la conversa es centrava en el triatló, els meus companys comentaven la experiència
d’anys anteriors i jo ven atent, escoltava tot allò que deien per poder
utilitzar aquells comentaris en petits consells.
Quan
arribàrem a Antella agafàrem la bici i el material i ens dirigirem a pels
dorsals per després deixar-ho a boxes, com no, havia de passar-me alguna cosa,
em faltava un tapó del manillar i una xica “simpàtica” de la federació em digué
que per seguretat no podia passar i em costà anar a Direcció de Carrera perquè
em donaren cinta adhesiva, quan ja estava col·locada vaig poder accedir. Després
de tota la faenasa em vaig assabentar que Mario en portava, però bé, la feina
ja estava feta.
Quan
ja estava tot apunt deixàrem la bossa al guardaroba i ens dirigirem a l’eixida
per fer-nos la foto de grup avanç de começar, com sempre faltava algú i com no,
era “la secció femenina”.
Comença
la prova. Estic a un bon lloc, no moleste a ningú i puc nadar sense problemes,
però la tranquilitat dura poca estona, començaren les patades, punyades…bufff
de tot un poc. Fent la transició tot anava bé fins que vaig pujar a la bici i
de sobte pataplam!!! no em cau una
sabata sino les dues, vaig haver de parar i col·locar-ho tot al seu lloc, tot
açò per adelantar…
En
la bici em vaig trovar molt bé durant tota la cursa, tot va anar de categoria
inclosa la transició. Sols quedava la carrera a peu on devia donar-ho tot, i
així ho vaig fer. Tot va anar bé fins el Km 5 on vaig notar que no em quedava
“gas”, així i tot vaig acabar satisfet del meu treball.
A
mesura que anàvem arribant ens esperàvem als companys que venien per darrere. Després
de l’avituallament anàrem a vore arribar les xiques del club, primer passà
l’estrela, l’unica que arreplega algo, només passar la “sirenita” ens dirigirem
a la meta per vore a l’ànima del club, l’animadora i fidel seguidora que allí
ens tenia esperant-la a tots menys un “el rubio”. Per a ella teniem un final
apoteòsic, allí estavem tots els membres del club animant-la quan va arribar
ella tota flamenca i alçà la cinta com una autèntica campiona.
Al
final foto de grup i a sopar tots junts!!
Moltes
gracies a tots per vindre a voren’s i donar-nos ànims quan ens feren falta.
Gracies
i fins la pròxima!!
per: Salva Barberà Segura
que bò!!!!!!!!!1 jajajaja!
ResponElimina