dijous, 28 de juliol del 2011

RICARDO VICO CUESTA. DE LA NADA A SER UN FINISHER IRONMAN

Todo empezó hace cuatro años, cuando un día saludando a Luis Hervás, me comento que se había inscrito en el club de Triatló de Guadassuar, sorprendido le pregunte de que distancias se trataba eso del triatlón, contestándome que eran 750 metros de natación, 20 kilómetros en bicicleta y 5 kilómetros de carrera a pie.

Me pico el gusanillo ya que por aquellos entonces, conseguía nadar sin descansar en piscina 500 metros, por lo que solo me faltaba conseguir nadar 250 metros más, me compraría una bicicleta, ya que nunca había tenido bicicleta de carretera, y respecto a la carrera a pie había corrido alguna que otra “Volta a Peu” por lo que decidí ponerme en contacto con el gran Mario Bou, y me inscribí en el Club.

Compre una bicicleta de segundamano, me di una vuelta de 12 km. por los alrededores de Guadassuar, y cuando llegue a casa me pregunte, ¿si solo he hecho 12 km, y ya no puedo casi andar, como voy a hacer 20 km y después voy a correr a pie 5 km? Uuufff, el reto era importante.

La inversión ya estaba hecha, no podía volverme atrás, por lo que preguntando a unos y a otros empecé a entrenar, durante el invierno. Primero participe en el duatlon de Benifaio, madre mía, se me hizo eterno.

Ya en la temporada de los triatlones decidí debutar en Cullera, y cuando dieron la salida de la natación (con traje de neopreno), empecé a nadar y a los 200 metros, ya no podía mas y empecé a nadar de braza, de espaldas, otra vez de crol, ¡y aun no había llegado a la primera boya!, pero no podía abandonar, tenía que por amor propio nadar los 750 metros, y así fue, conseguí llegar a la orilla, recogí la bicicleta y después me puse a correr a pie, y una vez finalice me dije “este deporte me ha enganchado”.

Continúe entrenando y disputando pruebas durante ese verano, en distancia sprint. Pronto empezó a rondarme por la cabeza el subir un escalón mas y porque no, inscribirme en un triatlón de distancia Olímpica ( 1500 m. de natación, 40 km. en bicicleta y 10 km. de carrera a pie), debutando en esa distancia ese mismo año en el triatlón de Oliva, uno de los mas duros y bonitos que tenemos en la Comunidad Valenciana, se sufrió pero también lo finalice.

El segundo año (2009) competí en varios triatlones y me propuse competir en todas las pruebas de la Copa Federación, acabando en 5ª posición en la categoría de Veteranos 1.

El tercer año (2010) como objetivo me marque el realizar una prueba de larga distancia “MEDIO IRONMAN”, quien me lo iba a decir a mi, todo parecía un sueño, si hacer un triatlón sprint ya fue algo que nunca pensé que seria capaz de hacer, ya me plateaba MEDIO IRONMAN.

Lo hice en Elche año 2010, la prueba se disputaba a finales de abril y tras un entrenamiento duro, la misma semana de la prueba (miércoles) me puse enfermo, teniéndome incluso que pincharme el viernes para poder ir ese domingo a Elche. Lo pase muy mal, ya que tras la medicación que me inyectaron perdí toda la chispa que tenía de los entrenamientos, pero bueno, lo hice y lo acabe en 5 horas y 50 minutos, sufriendo mucho, mucho, mucho, rompiendo a llorar en la meta de rabia, ya que no entendía por que después de tanto entrenamiento tuve que caer enfermo la misma semana de la prueba.

El cuarto año (2011) y tras haber superado el medio Ironman con tanto sufrimiento, decidí inscribirme a la prueba reina de los triatlones, LA DISTANCIA IRONMAN, 3,8 km de natación, 180 km de bicicleta y 42 km de carrera a pie. La prueba que a todo triatleta le ronda por la cabeza el poder realizar, unos lo consiguen, otros se quedan en el intento y otros ni si quiera lo intentan, por que las distancias asustan e imponen mucho respeto.

Yo estaba dispuesto a intentarlo, para ello me inscribí junto con Mario Bou y Dani Fuertes, compañeros del Club en el IRONMAN DE ROTH, por ser el que mas índice de participación tiene en toda Europa (4500 triatletas), y donde toda una comarca sale a la calle para dar apoyo y ánimos a los triatletas.

El 13 de diciembre de 2010 con toda la ilusión del mundo empiezo la preparación de 30 semanas hasta el día de la prueba (11 de julio de 2011), las primeras semanas son suaves pero cuando llevo 5 semanas me diagnostican una fastitis plantar en los dos pies, por lo que cambio de plantillas, visito podólogos, masajistas, recorro kilómetros y kilómetros para que alguien me solucione el problema, pero el problema sigue, estoy un mes sin realizar los entrenamientos de carrera a pie, consigo disminuir el dolor de la fastitis, pero esta me acompañará hasta el final del entrenamiento.

Me hago masajes yo mismo en los pies, cojo una pelota de tenis y aprieto las plantas de los pies contra la pelota y el suelo, veo las estrellas pero no puedo hacer otra cosa que aguantar el dolor, hay que seguir entrenando, hay que sufrir, ser Finisher Ironman no se consigue sin sufrimiento.

El 14 de mayo me desplazo hasta la localidad de Buitrago de Lozoya (Madrid), donde realizo medio Ironman, ya que formaba parte de la preparación, todo empezó bien, hasta la segunda vuelta de bicicleta cuando de repente el cielo se puso negro y empezó a caer pedrisco, la gente se bajaba de la bicicleta por hipotermias, hasta un total de 120 triatletas abandona, se metían dentro de las casas de la sierra madrileña y esperaban a que los recogiesen, yo nuevamente me planteaba que tenia que sufrir, ya que como ya he dicho con anterioridad en el Ironman también sufriría y había que entrenar también el sufrimiento, por lo que decidí continuar y acabar la segunda vuelta de bici y la media marathon sin que parara de llover.

Por fin llego la semana del IRONMAN, nos fuimos a Roth, una comarca espectacular, bosques, canales de agua, lagos, increíblemente bonitos.


Llega el domingo día 10, nos levantamos a las 03:15 horas, habíamos quedado a las 04:15 horas ya desayunados en el aparcamiento del Hotel; fuimos a la salida de la natación, nosotros empezábamos a las 07:20 horas, los nervios ya se notaban entre nosotros, y cuando dieron la salida, nos pusimos a nadar, yo me
lo tome con calma, nunca había nadado 3,8 km, nunca había recorrido 180 km en bicicleta y nunca había corrido a pie 42 km, y ese día tenia que hacerlo todo, había que tomárselo con calma.

Salí del agua algo cansado, cogi la bicicleta y me dispuse a recorrer los 180 km. los comentarios que nos habían llegado del recorrido era que se trataba de un perfil bastante plano ( va a ser que no ), los españoles que nos juntábamos en la bicicleta comentábamos ¿no decían que era plano?, habían una rampas impresionantes, y lo mío precisamente no es subir, por lo que la primera vuelta de 90 km, la hice en 3 horas y la segunda en 3 h. 28 min,. Ya que empezó a soplar aire en contra, y para los que no estamos fuertes en bicicleta el cansancio empezó a notarse.

Me baje de la bicicleta después de 6 horas 28 minutos, uufff, menos mal que los paisajes por donde discurría la prueba eran muy bonitos y se hacia mas llevaderos los kilómetros.

Y llego la hora de la carrera a pie, lo que mejor se me da, donde tenia puestas esperanzas de hacer una buena carrera a pie, pero a los 500 metros, noto como en la parte superior del gemelo derecho, intersección con la parte trasera de la rodilla, tengo una especie de bocado que se suele decir y no me permite realizar el
vuelo de la zancada, por lo que todas las esperanzas de hacer una buena carrera se van al traste.

Conforme puedo, empiezo a correr pero casi arrastrando los pies, así durante 42 km, el dolor se hace cada vez mas intenso en la zona, en el km 19 veo a un triatleta totalmente tumbado boca arriba al que no se le observaba aparentemente respiración, decido ir a auxiliarlo, ya que nadie paraba, pero vi a un alemán en bicicleta de montaña que pasaba por allí y le hice indicaciones de que socorriera a la persona que esta tumbada y así poder continuar yo con mi calvario.

Cuando corría por el km 26 se origina una tormenta con relámpagos, truenos y agua a chorros (menos mal que eso lo tenia entrenado de cuando fui a Madrid, jajajaja), ya daba igual todo, el sufrimiento también estaba entrenado por lo que empiezo a decirme a mi mismo que hay que llegar a meta, que es el final de una carrera que empezó el 13 de diciembre del 2010 y hay que acabarla.

Después de los 42 km ahí estaba la meta, ahí estaba lo que durante tanto tiempo había estado preparando, ahí estaba algo que ni en sueños yo pensé que alguna vez podría hacer, convertirme en un FISNISHER IRONMAN, y sin embargo estaba a punto de cruzar el arco de llegada, la gente animaba sin parar y eso que no paraba de llover, estaba lleno de familiares de triatletas esperando ver como llegaba el ser querido que quería convertirse en IRONMAN, yo estaba nervioso, de repente cuando me faltaban 300 metros apareció mi mujer, Nieves, me cogió de la mano y tirando de mi me acompañó hasta la meta, dándome ánimos, diciéndome que estaba a punto de conseguir ese sueño, esa proeza que suponía para mi, empecé llorar de alegría y de sufrimiento, a mandar besos con la mano a todos los que allí estaban, una explosión de felicidad estallaba dentro de mi, iba a conseguirlo, lo conseguí FINISHER IRONMAN, (13h 11m 58 seg este tiempo lo llevo tatuado en mi pierna, para siempre recordarlo) de 45 años y viniendo de la nada. (Incluso en estos momentos después de haber pasado dos semanas al escribir este relato me estoy emocionando).

QUE BONITO E IMPRESIONANTE ES, 
CUANDO LO IMPOSIBLE SE CONVIERTE EN SUEÑO, 
Y EL SUEÑO SE CONVIERTE EN REALIDAD.

TODO ESFUERZO TIENE SU RECOMPENSA

Ricardo

dimarts, 26 de juliol del 2011

CRÒNICA DE LES AVENTURES i DESVENTURES AL TRIATLÓ D'ANTELLA

A continuació podreu llegir la crònica del triatló d’Antella. No és una crònica dels resultats esportius, si no de les aventures (desventures) que em viscut.

Tot comença a les 16:00h, hora a la que misteriosament estaven tots i poguérem eixir puntuals. Ja avisarem a algun dels membres de que a les 16h era per a començar el camí cap al triatló, que si no Xuli es posa molt nerviós després.

Així que partirem cap a Antella sense més imprevistos. Una vegada havíem arreplegat els dorsals i estàvem preparant-nos per a anar al control de material començaren les desventures d'alguns dels membres. A Jose Carlos li havien d'eixat la bicicleta i no havia comprovat que les cales de les espardenyes foren bones per als pedals que portava. O estava dormint la sesta encara o era la estratègia per a no perdre temps en la transició de bici a córrer.

Comencem en el dilema de si agafem per a arreglar les possibles punxades que tingam o no. Al final els menys professionals decidim agafar el material per si de cas. No tots portem pell de vaca en les rodes per a no punxar en les proves. ;-)

Després eixim cap el control de material i fem la pregunta de rigor: Porteu el DNI? Resposta de Jose Carlos: No. I tots comencem a riure pensant que no podia fer dos vegades el  mateix (ja se'l va deixar en el triatló de Navaixes). Però queda demostrat l'home es l’únic animal que entropessa dos vegades amb la mateixa pedra. Xuli començà a posar-se nerviós per la situació (cal dir que es un poc patidor abans de l'eixida de la carrera).

Passem el control i a les 17:30 comencem a posar-nos el traje de neoprè per a la natació. Tres dels participants portem traje i Vicent no en porta. Posar-se el traje hi ha qui li costa quasi 15 minuts. Anem a la eixida de la natació per a calfar un poc i que entre un poc d'aigua dins del neopre. Estaguent Pep i Vicent assentats en l’últim escaló cau un dels trialetes damunt de Vicent i el tira dos metres dins de l'aigua. La guerra de la natació comença abans de iniciar-se la carrera.

Entrem per a la carrera i Vicent era un dels pocs participants que no duia neoprè. No feia més que dir: “no esta tant gela”. Això era una mesura per a convèncer al cap, perquè l'aigua de calenteta tenia poc (quasi trenca l'equipatge de triatló de lo durs i en punta que tenia els pessons del fred).

Donen l'eixida i comença la guerra de la natació. Pep eixi de nadar en uns arraps en la mà, un carxot que li havien pegat a mitjant camí i 2 o 3 intents de passar per damunt d'ell. (es veu que es més fàcil votar-lo que rodar-lo). A part es pregunta com es possible que anant quasi sol nadant encara anava u darrere d'ell tocant-li els peuets.

De nadar surt primer Xuli, Pep arriba a continuació a l'embarcader fins la moqueta, però li diuen que te que sortir per darrere de la bandereta així que mentre es col·loca al lloc per a poder eixir Jose Carlos l'adelanta. Vicent arriba en últim lloc dels membres del club.

Fem la transició a la bicicleta. Uns son més tècnics (gometes per a aguantar les sabates ja enganxades a la bici) i altres més simples (assentats en terra per a posar-nos les sabates, etc) que perdem més temps en la transició.

Xuli amb les preses de fer la transició a la bici te un xicotet accident. Vol putxar tant ràpid a la bici que no controla el salt damunt del cavall. Així que els dos acaben per terra. Mes preocupat per la bici que pels seus repelons empren la volta. Seguit de Jose Carlos i Pep.

Jose Carlos als pocs kilòmetres punxa i es retira de la prova. Era un dels que no havia agafat el recanvis i les ferramentes. Volia finalitzar la prova y enganxarse a  la volta a peu, però un dels jutges el va vore i així que no te mes remei que retirar-se.

Pep als pocs kilòmetres de la bicicleta comença a ser superat pels trialetes que han pres la sortida cinc minuts després. I al poc de coronar el port de Sumacàrcer pel kilòmetre 15 es doblat per la primera dona que ha sortit 10 minuts més tard. Els únics superats per Vicent i Pep son els que es retiren per averia o el que es troben dins d'una asequia rentant-se les cames del vac que han caigut. Passem per la presa i comencem el descens on Pep i Vicent grans experts dels descens son superats per un fum de participants.

Quan superem la barrera i queden 8 km per a acabar el circuit, Pep decideix que ja esta be de guardar forces (el que guarda sempre té, però de guardar es fa la panxa) marca un ritme de 45km/h (com no li feia falta guardar per a la volta a peu) i comença a superar a molts del que l'han adelantat a ell en el descens.

A continuació comença la part a peu de la prova, Xuli marcant el seu ritme i Pep i Vicent patint com és normal. Pep com estableix un ritme tant fort (2,8 m/s), comença a ser superat per quasi tots els participants. Molts el veuen en tant bon ritme que l'animen a continuar, mentre ell contesta “no hi ha pressa”.

Com podem arribem a Meta. Però ací no acabaren els despropossits dels membres. Quan anàvem cap al cotxe per a tornar a casa hi ha qui es deixa les claus del cotxe i tingué que tornar a per elles.

Be, després de tots aquest aconteciments no esperaríeu que els resultats hagueren sigut massa bons. Ara molts del que anàvem a realitzar el triatló simplement en acabar-lo ja estem molt contents.

Per a l'any següent ja sabem que això del NDS (No Drafting Series) es una enganyifa. Perquè després de tots els pelotons que veus pel camí quan mires la classificació sols hi ha 3 descalcificats per anar a roda d'altre corredor.

Després de contar les aventures les membres del club que han participat al triatló d’Antella passem a mostrar els resultats obtinguts:

Pos Dorsal Apellidos Nombre Club Categor Pos  Cat. Carrera Ciclismo Carrera Meta

108 XULI     82 0:20:12 1:03:14 0:35:53 1:59:19
265 PEPE     190 0:21:08 1:07:23 0:47:46 2:16:17
294 VICENT ALÓS     205 0:23:51 1:16:09 0:45:50 2:25:50
No Fi JOSE CARLOS  ABM 0:20:57

 Menys mal que anem la penya pilileta del club (ni piumans ni finishers) per a defendre l'honor del club i la seua reputació. Be si es que li queda reputació despres dels resultats obtinguts. Resultat: 39 de 40
39 CLUB: CLUB TRIATLÓ GUADASSUAR Tiempo Total: 6:41:26

per: PEPE

divendres, 22 de juliol del 2011

MENYS D'1 MES PER A LA PARÍS-BREST-PARÍS


PARÍS-BREST-PARÍS - 1200 KM - MENYS DE 90 H

Sols de pensar-ho entren els dubtes. Ja he fet algunes proves de llarga distància com el trekking d'Alcoi, les brevets d'enguany, la Quebrantahuesos i 2 Ironmans. Però aquesta prova crec que serà la més dura que he tingut que fer fins la data.

Si, un Ironman és molt dur, molt mental, molt físic. Però és un dia; són unes12h. I ara es tracta d'estar 4 dies al límit. Més de 300km per dia, no sabent on dormir, on menjar ni quant ho faràs. A més sense cap ajuda externa. Durant tota la prova tindre que portar el meu propi material i aliments, intentant arribar als punts de control dins l'horari, pedalejar per la nit...

Esta catalogada com una de les proves més dures del món, y de segur que així serà.

Però allí estarem representant al Club Ciclista Guadassuar i al Club Triatló Guadassuar. És molta la feina que queda fins el dia de la prova, però de segur que tot el treball d'aquest any servirà per acabar aquesta PBP. 

De segur que aquesta setmana de danses serà inoblidable per a mi i els meus.

Així mateix, podreu seguir la meua participació en directe. Quan pase per cadascun dels punts de control automàticament online podreu veure on estic i els temps que porte. Per a poder seguir-ho teniu que punjar damunt de la imatge anterior o punxant en el següent enllaç i posar el meu número de dorsal: 

5781 Mario Bou Ortega



dimarts, 12 de juliol del 2011

CRÒNICA IRONMAN CHALLENGE ROTH 2011

Seguidament podreu llegir la crònica del Ironman de Roth, però aneu a permitir-me que comence pel final, pels agraïments.

Aquesta prova ha sigut possible gràcies a Mª Nieves, Tere, Susi i els nostres fills i famílies. Pareix que no siga així, però són moltes hores les que no estem en ells  per estar entrenant. Molt de sacrifici que moltes vegades pareix que no fem, però vos puc assegurar que per arribar a ser FINISHER en la distància Ironman hi ha que entrenar moltíssim durant l’any anterior i fer un sacrifici immens.

També amb tots els que compartim els entrenaments. Eixos dimarts amb els companys d’entrenament de natació, quin bon rotllo que tenim i quan em avançat, gràcies. Als companys del Club Triatló Guadassuar i el Club Ciclista Guadassuar amb els que em compartit un altre any molts kilòmetres, i com no l’amistat i els ànims que ens han donat. I a tots els esportistes i poble de Guadassuar en els quals em pogut entrenar i compartir experiències.

Moltes gràcies a tots.

I bé, ací va la crònica d’una magnífica participació:

Tot començà a les 3:30h de la matinada en el hotel de Nuremberg. D’ací desdejunem ràpid per moure, ja que la nostra eixida és a les 7:20h, però els professionals comencen a les 6:30h, per tant tenim que abandonar la zona de boxs abans de les 6:00h. Allí deixem la bikebag i la streetbag. El dia anterior en el checking de la bicicleta ens feren entregar la runbag, ja que els boxes estaven en llocs diferents.

La natació transcorre en un canal situat en la població de Hipolstein, a uns 8 km de Roth. Com que arribem prompte podem gaudir de la zona de boxs. Més de 4000 bicicletes preparades i de segur que més de 10000 persones mirant, impressionant.  Després d’acabar amb tots els preparatius veiem l'eixida dels pros i anem preparant-nos per a la nostra.

7:15h. Ens fan entrar cap al canal per tal de començar la natació. Ja s’han acabat les xerrades dels dies anteriors que tenim que reservar, què és una prova molt llarga, què ens tenim que cuidar. Res de res, Dani i Mario diguem que anem a intentar fer 11h. Pot ser una utopia i segurament ho pagarem després, però aquest any ho tenim en les cames i ho tenim que intentar. Per la seua part, Ricardo es pren la prova amb l’objectiu d’acabar amb el millor temps possible i gaudir al màxim.

Per tal de que veieu la dificultad d’afrontar les 11h:
3,8km natació 1h 16’ (2min els 100m) + 180km bicicleta 6 h (30km/h) + 42,164 km marató 4h (5’ 42’’) =  TOTAL 11h 16’; i tot açò sense contar el temps de les dos transicions.

7:20h. Comencem la natació. Som la vuitena eixida amb més de 500 participants. Aquest segment es fa molt comode i continuament anem tirant. Dani i Mario el fan quasi junts a la par i van veient-se durant tot el recorregut. Ricardo  va controlant en tot moment per darrere per tal de desgastar el mínim possible les energies.

Els temps finals de la natació boníssims:
·         Dani 01:08:34
·         Mario 01:08:43
·         Ricardo 01:16:50

Després de la primera transició començà el recorregut de la bici. Diuen que Roth és molt ràpid i què és molt planet. Miiiaaauuu. El circuit es fa molt dur per les continues pendents i sobretot per les dures rampes que hi ha que afrontar en diverses parts del recorregut.

És tracta de 2 voltes a un circuit, això si, molt bonic, amb la sorpresa que ens donaren el dia anterior que per obres faríem 2km més. Es passa per dins de diverses poblacions i l’ambient es impressionant. Literalment la gent es bolca en la prova i es tira al carrer. Quanta gent, tots animant, tots ajudant, i tots gaudint d’un magnífic dia. Quantes coses tenim que aprendre en Espanya en aquest respecte. I que enveja en els pobles. Trauen les taules al carrer i tots sentats mirant cap a la carretera mirant com pasen els triatletes. Bueno, bevent cervesa sense parar, que enveja.

I que dir de la rampa de Solaren Berg. Et sents un corredor del Tour de Francia pujant el Tourmalet. Quasi un kilòmetre on sols cap una bicicleta. La gent es tira literalment damunt de tu, tots embogits cridant i animant. Vos assegurem que eixes imatges sens quedaran en les nostres retines per sempre.

Tot i la duresa del recorregut els parcials són molt bons (cal recordar que en el Ironman no es pot anar a roda i per tant vas en tot moment sol):
·         Mario 5h 34’ 47’’ (32,6 km/h)
·         Dani  5h 58’ 01’’(30,5 km/h)
·         Ricardo 6h 28’ 32’’ (28,1 km/h)

I per finalitzar la marató. Buf, buf, buf. 

Quès és una marató? És la distància que hi ha de Guadassuar fins a Alboraia passant per València; o de Guadassuar a Aielo de Malferit;  o de Guadassuar a Gandia.

I tot açò després d'haver fet 3,8km nadant i 180km en la bicicleta. No fa falta que vos diga com de dura és la marató, quan patixes, quin esforç tens que fer i quina mentalitat tens que tindre per a poder finalitzar el Ironman. De veritat que de vegades es un esforç quasi inhumà.

El circuit de la marató també va ser prou dur, amb tres tramos amb unes pendents considerables, i unes rectes al costat d’un canal llarguísiiiiiimes.

Objectiu 11h? Quasi aconseguit. Mario fins a la mitja maratò es troba amb una possible marca de 10h 59’ a 11h 00’. Dani recupera moltíssim el temps en la maratò i també ho té al seu abast. Però açò no és una marató normal. Sempre hi ha un moment de crisis greu i aquest bé després de la mitja marató. Dani continua amb la seua progressió però les cames ja no responen igual. Per la seua part, Mario va passar uns moments molt durs entre els kilòmetres 23 i 32, tinguent que sentar-se en algun moment per marejos degut a l’esforç.

Per altra banda hi ha que reconèixer el immens mèrit de Ricardo, que ja patint des del km1 i després d’aguantar una immensa tronada durant les 2 últimes hores de la marató va aconseguir entrar en meta.

Els temps de la marató varen ser els següents:
·         Dani: 3h 57’ 39’’ (5,38 min/km)
·         Mario: 4h 31’ 01’’ (6,26 min/km)
·         Ricardo: 5h 13’ 27’’ (7,26 min/km)

I el final el millor. Veure a la teua família, veure als teus, esperant-te, animant-te, aplaudint-te. Són moments què no es poden explicar en paraules. Mesos i mesos d’entrenaments, moltes hores de sofriment; però al final tot una alegria. Alegria d’haver aconseguit es que volíem, ser FINISHERS. Guadassuar ja té dos FINISHERS més, Dani i Ricardo; i Mario que acaba el seu segon IRONMAN.

Temps totals (punxant en el nom podreu veure el detall dels temps i parcials):
·         Dani: 11h 13’ 07’’
·         Mario: 11h 21’ 06’’
·         Ricardo: 13h 11’ 58’’

Moltes gràcies a tots els que ens heu estat des del poble seguint-nos i donant-nos ànims des de la distància. Vos assegurem que ens han arribat i que enrecordar-nos durant la prova de tots vosaltres ens ha donat moltes forces.

I ara, a per el IRONMAN de Lanzarote del 2012. 

dilluns, 11 de juliol del 2011

ÈXIT DE PARTICIPACIÓ AL IRONMAN CHALLENGE DE ROTH

Hola a tots, ja tenim wifi. Esta nit o demà al matí penjarem la crònica del Ironman, però dir-vos a tots que un èxit. Estem fets una màquines.

Ja vos posarè els parcials de cadascu, però hi han que son per alucinar. Vos pose els temps totals:

1115 Dani Fuertes i 241 en categoria M35 . 11h 13'

1212 Mario Bou i 209 en categoria M30 . 11h 21'

2197 Ricardo Vico i 426 en categoria M45 . 13h 11'

dimecres, 6 de juliol del 2011

SEGUIMENT DELS MEMBRES DEL CLUB TRIATLÓ GUADASSUAR AL CHALLENGE DE ROTH

Vols seguir als atletes del Club Triatló Guadassuar en directe en la seua participació en Roth? 

Doncs no tens més que punxar damunt l'imatge de l'esquerra.

El Challenge de Roth, en el seu 10 aniversari, ha preparat una programació especial per tal de que poder seguir el desenvolupament de la prova en directe.

El programa és el següent:

Domingo 10 07 2011
  • 05:45 - 08:00 aproximadamente (GMT)en vivo en el inicio de natación y al cambiar los atletas bici (más tarde la grabación en VIDEOS)
  • 12:00 - aproximadamente 15:00 (CET) 
    información y fotos del recorrido (grabación), informes de antecedentes, entrevistas y fin de los mejores atletas.
  • 19:00 (GMT) Resumen del día de la carrera

A més d'açò, podreu seguir en tot moment en directe la participació de Dani, Mario i Ricardo. Sols tindreu que posar el número de dorsal en l'apartat de ATHLETE TRACKER o SEGUIMIENTO DEL ATLETA (en la versió en castellà) per saber en quin punt del recorregut es troben i els temps parcials que van realitzant.

L'eixida dels tres membres del Club serà a les 07:20h del matí. 

Els dorsals a seguir són:

Dani         2067
Mario       2061
Ricardo    2095

dilluns, 4 de juliol del 2011

A 5 DIES DE ROTH

Poc més de 5 dies per al Challenge de Roth. Hui em pregunte per què la llarga distància, per què tornar a sofrir com l'any passat al Ironman de Niza, el Trekking d'Alcoi, les brevets de fins a 600km.

És molt el sofriment en aquestes proves. Portes el cos a límits que mai t'havies imaginat que pogués arribar.


Però jo vullc estar allí, somiant, sofrint; però també gaudint. Gaudint de nous reptes, noves experiències. Veient el video s'adonareu que tot es felicitat. Felicitat d'aconseguir un nou repte. Felicitats d'estar acompanyats dels teus. 

I la felicitat més gran que no és pot comprar, la de poder gaudir de la vida que desitges, i tot això amb la teua família.

El consell per als meus companys Dani i Ricardo és que ja sou FINISHERS, ja heu fet tot l'entrenament i sacrifici durant aquest any, ara el únic que queda es gaudir del dia de la prova. Gaudiu al màxim del proper diumenge. Aquesta experiència que anem a viure serà inoblidable.

Jo estaré allí; i després allà.

per MB
Club triatló guadassuar
clubtriatloguadassuar@gmail.com
GUADASSUAR - VALÈNCIA