MARATÓ DE CASTELLÓ SUPERAT

Aquest passat diumenge es va disputar el Marató de Castelló i allí estiguérem representant el Club tres membres, Vicent Andreu, Oscar Vicens i Juli Escrivá.

Fins dissabte a les 20:00 es podien recollir els dorsals, tots tres teniem el dissabte ocupat per feina. Fins a última hora, no vaig poder passar a recollir-los. Una vegada els tres dorsals a les nostres mans, cap al hotel, que a l'endemà venia lo bo! 

Cadascú dormiria a un lloc, Oscar a un hotel, Vicent a Benicàssim i jo a un altre hotel. El dia de la prova ens trobarem a l'eixida on els donarem els dorsals.

El dissabte prompte a sopar i a dormir, que al menys eixa nit teniem que descansar, a veure si el llarg constipat de dos setmanes passava a ser historia i podíem estar descansats per a la prova.

Dia de la prova: ens alcem ben mati per desdejunar i estar actius per al que ens espera. Esmorzem, corrent a la habitació a fer coses urgents (com no!!! A qui no li passa això?) Repleguem bàrtuls i cap a l'eixida amb suficient temps per a tot, inclòs una vegada a l'eixida tornar corrent al hotel a per la polsera que donava la organització i era obligatòria. Definitivament, ja per la línia d'eixida, em trobe amb Oscar i Vicent, ja tenien els dorsals que els havia donat Ariana, amb ells també esta Maria (la dona de Vicent), quatre fotos i "a ellos".

Be, prenem lloc a la línia d'eixida, convençuts del que anem a fer i allà anem!! 42 kilòmetres per davant que poden donar per a molt.

Des de l'eixida, Vicent i Oscar decidiren eixir al mateix ritme, ja que Vicent era el primer marató que afrontava i Oscar amb certs problemetes físics no tenia la total confiança per anar sol. Tots dos feren tota la carrera junts, que sempre es molt d'agrair, i més a una prova d'aquestes.

Per la meua part, amb els entrenaments i les proves realitzades, tenia presa la decisió d'intentar millorar la marca que ja tenia en aquesta mateixa prova (3h35min) 3 any abans, e intentar superar-me en la mesura de les possibilitats, sempre sense perdre el respecte al que estem afrontant i tenint en conter que no es una carrera on es poden fer moltes previsions. 

Amb aquesta idea intentant ser precabut, fixe un ritme de carrera que espere i crec poder dur fins a la fí. Els primers kilòmetres, transcorren amb molta normalitat. Vas veient la gent com disfruta, corredors i públic. T'emportes alguna sorpresa i alegria de veure gent coneguda i que valores i agraeixes moltíssim el haver vingut i més encara quant corres lluny de casa. Són moments dels que es disfruta de la carrera (ja vindran els mals moments, si tenen que arribar). 

Aquesta cursa transcorre tota per el casc urbà de Castelló exceptuant des del kilòmetre 15 fins el 25 que corres en direcció al Grau de Castelló. 

Els kilòmetres van passant, amb certa normalitat i paciència, coneixedors que poden hi haure moments durs. Fins eixir de Castelló, em creue varies vegades amb Oscar i Vicent i em dona la sensació que tots dos van amb molt bones sensacions i disfrutant de la carrera, de la mateixa forma que em trobe jo. 

Una vegada arribant al Grau, on estava la mitja marató, faig conters per intentar passar amb el temps previst que per quadrar-lo, em pare per pixar i....avant! Mitja marató aconseguida amb el temps previst i bones sensacions. 

Agafem aigua i cap avant, esperant entrar ja a Castelló on afrontaríem l'ultima part de la carrera, on veuríem de nou tota la gent i on enseguida em trobaria la companyia que tant esperava per finalitzar i que em pegaria l'ultima espenteta que sempre s'agraix al final del marató.

Ja arribant al punt previst de trobar-me amb el meu germà Victor, vaig sentint sensacions diferents a les anteriors. Per altres motius, difícils d'explicar, Victor no pot eixir al lloc que havíem comentat, es van fent llargs els kilòmetres i el no veure'l per ningun lloc em fa sentir més incòmode. A la fí, em troba cuasi al km 28, instantàniament em dona moltíssima alegria el veure que va a estar amb mi el que resta de carrera la persona més especial e indicada per al moment. 

Però eixos ànims i alegria duren, més be, poc. Comence a sentir sensacions estranyes a nivell muscular. En qüestió de pocs kilòmetres he passat de sentir bones sensacions generals a sentir musculàrment advertències que algo no va be. Intente baixar el ritme per a que el cos s'adecue i emprendre un altre ritme de carrera, ja que encara queden prou kilòmetres i es pot fer molt llarg. Encara aixina i tot, amb el ritme considerablement més suau, a nivell muscular algo no va be. Als moments, el bessó dret em marca i quasi m'agafa rampa (tants kms que hi han i tenia que ser davant dels familiars, per a eixir en la foto amb mala cara, jejeje), salvem el moment, saludem intentant somriure i cap avant. Poc de temps durarà la bona cara, des d'eixe primer avis fins al segon recorreríem pocs metres. A partir d'açí tot va ser un calvari muscular, una rampa rere altra. Quina sensació intentar còrrer i de sobte un o altre múscul que s'engarrota, quina impotència el sentir-te acceptablement físicament però que el teu organisme no siga capaç de alimentar els músculs amb les energies necessàries. 

Aquests moments, fins que et mentalitzes de la situació a la que et trobes i que penses que tens que superar per el motiu que siga. Per tots els entrenaments. Per tota la gent que ha fet el esforç de vindre fins ací a veure't participar (sempre molt que agrair als acompanyants d'aquest club). Be perquè sempre podràs pensar i demostrar-te a tu mateix que quant creus que no pots més, sempre et pots superar. O be per el meu germà Victor, per la seua companyia e il·lusió que en part havia dipositat en aquella prova i que tots dos desitjàvem acabar d'un altra manera. Per els seus ànims i que sense la seua companyia, assegure, que no haguera pogut superar i haguera tirat la tovalla. En tot moment impulsant-me, ajudant-me i vaaaa, vaaa, ànim i un atra vegada: vaaa, pensa en positiu, no t'ofusques, poc a poc, camina i vaaa...un poc més.

Qualsevol que fora el motiu pel que vaig aconseguir creuar la meta, independentment del temps, tots dos aprenérem moltíssim d'aquella situació de recolzament l'un en l'altre i ens demostrarem que amb el suport i sacrifici necessari es pot realitzar.

A la fi, no vaig aconseguir el temps que em proposava però vaig finalitzar la prova amb una grandíssima experiència en una prova esportiva i que ens deu d'aportar molt per al dia a dia.

Com sempre s'ha dit d'aquesta prova, un marató sempre et fica al teu lloc. I es que encara que complesquis tots els entrenaments, si tens un xicotet però, no aconseguiràs el inicialment proposat.

per: Juli Escrivà