Hui fa 3 anys de l'accident que vaig tindre en la bicicleta. La data no s'oblida, ni tampoc tot el que succeí durant aquells moments. Des que vaig volar per l'aire, els moments de veure si podia menejar les cames, la Samu, l'Hospital... y la cara de Tere quan va veure un munt de xaquetes sense veure que jo estava baix. Aquells moments de no saber que passaria amb la meua esquena, les cames, el coll i la cara.
Varen ser uns mesos molt difícils. Molts dolors i una llum que no es veia. Tot era negre.
Per sort, després de 3 anys, com em diu Tere la meua segona data de naixement, les seqüeles són quasi inexistents, encara què de vegades encara ho note. La llum ja és plena i la vida continua. Qui m'anava a dir en eixos moments tots els reptes que he aconseguit últimament, i sobretot l'il·lusió pels que venen per davant.
Una setmana ens queda per a la propera realitat. El proper dissabte Dani, Juan Carlos i jo, tindrem 93km per davant, per tal de completar la distància del GR10 XTREM. De segur que serà una de les proves més dures que em fet. Però açò, i la família ens donen la vida. Totes les coses en aquesta vida ens costen, però hi ha que lluitar pel que volem. El camí mai és fàcil, i està ple d'entrebancs. Però tot açò ho tenim que superar. La vida està esperant-nos i la tenim davant de nosaltres, sols hi ha que viure-la i seguir el nostre camí.
El sofriment és momentani, la glòria és per a sempre.
per: Mario Bou Ortega
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada