Tornem a
repassar: frontal, piles, un altre frontal per si les mosques, la llum roja
trassera, bidonet per a l’aigua, compresport, barretes, gels, pastilles isotòniques,
visera, calcetins de repost, vaselina,
xubasquero, crec que heu duc tot, tot apretaet en el Camelback . Ja estic
preparat per a passar el dia en la
muntanya, total nomes seran unes 20 hores.
Marxem a les
3:30 hores cap a Castelló, en la furgoneta anem els tres: Hortelano, Mario i
jo. Hortelano i jo anem parlant sobre el que ens espera, en canvi Mario no està
molt “xarrador” i no es normal en ell, no sap com li va a respondre el seu cos per la grip que ha patit
estos dies.
Arribem a
Castelló sobre les 5:00h. En una hora hem d’estar a punt per eixir. Busquem a
Ponche (participa al MIM de 63 km de distància) que ens ha fet el favor d’arreplegar
els nostres dorsals, entreguem les motxilles (que tindrem a l’arribada de la
meta) i anem a passar el control de
material en l’eixida.
Quant entrem
a la pista d’atletisme l’espectacle és impressionant, 1800 persones preparades
per a afrontar una de les carreres més representatives del Trail de la
Comunitat Valenciana.
Després de fer la visita de rigor al WC, ens col·loquem
entre la gent i abans de donar-nos compte donen l’eixida. Al mateix temps que
el cel queda il·luminat pels focs artificials nosaltres comencem la nostra
aventura personal: ÀNIM, ANEM, ANEM!!!!!.
Mario i jo
comencem la carrera a un ritme molt tranquil, és de nit però no fa falta
frontal, ens mesclem en tots els altres corredors.
Hortelano i
Ponche van a la seua (per un altra banda).
Mario em
comenta que de moment no te bones sensacions, hi ha molta gent, així que el
ritme és molt tranquil, parant en diverses ocasions, arribem a Borriol on comença la primera pujà cap a La
Pedra (en la Serra de Borriol).
Mario em demana les claus de la furgona, ha
pres la seua decisió i se’n torna a Castelló. Bé, em sembla que faré la carrera
en solitari.
Les primeres
pujades són per pista i no tenen molt de desnivell, es puja còmode, comence a passar gent i abans de donar-me
compte arribe al primer avituallament (km
14), ale sols queden 10 més, buff que llarg va a ser açò!.
En esta primera part de la carrera el que més recorde és la quantitat de gent
que hi ha, passen els kilòmetres i alcance a Hortelano i Ponche, (no sabia que
estaven per davant), estic un ratet amb ells i continue la meua marxa.
En Sant Miquel de les Torrecelles Km 44 ens
separem de la gent del MIM, ara comença de veritat el CSP115. Ja còrrec sol, al
meu ritme, gaudint de les baixades i arribe
a Atzeneta. Mario està allí, ha decidit seguir el recorregut en la furgoneta i
així no caldrà baixar cap a Castelló en autobús al acabar la carrera.
Primera
pujada considerable fins Benafigos, on
arribe cap a les 13:30 hores, en l’avituallament hi ha un ròtul on està el
desnivell del pròxim tram de carrera 550 metres cap avall i 950 metres cap
amunt en 10 km, pot ser serà el tram més dur de tota la carrera. La baixada és
per una senda en picat amb moltes corbes, anem un grup de 4 corredors i ningú vol quedar-se enrere ,
tots coincidim amb el mateix parèixer: la baixada és impressionant , i ara toca
pujar-la, cadascú al seu ritme. A la mitat de la pujada tinc la primera rampa en els quadríceps, pare,
estire, mire el paisatge, respire, em prenc mitja barreta, un ibuprofeno, un
trago d’aigua, un d’isotònic i endavant cap a Culla.
L’últim tram per arribar a Culla és una paret de
roca i pedres soltes, molt dura, on els corredor anem parant i donant-nos ànims:
ale, ale amunt! i per fi Culla (km 72) on està Susi, podem dir
que estem a la meitat de la carrera. En aquest avituallament menge un plat de
macarrons i un caldet calentet que sap a glòria. Mire als corredors: un
estirant, altre ficant-se reflex, tots
en cara d’haver patit, però al mateix temps molt contents i en gana de fer
broma.
Comence la segona
part del dia amb molt d’ànim, vaig còmode i encara no note la fatiga en les
cames, córrec en solitari cap avall i
arribe al riu Monlleó just quan un altre corredor està creuant-lo amb aigua a
l’altura dels turmells. Una corda ens marca el lloc per on tenim que passar,
quan estic apunt de banyar-me els peus un corredor de la zona m’indica un altre
pas per damunt de pedres i ens estalviem la “llavà” d’espardenyes.
El camí
continua cap amunt en direcció a Sant Bertomeu i Vistabella passant per una de
les zones més boniques que he vist mai. No sé si estic a Castelló o a Galícia, inclús
pare a fer fotos, arribe a Vistabella on estan Susi i Mario. L’avituallament
està a un magatzem on la gent et fa un corredor aplaudint i donant ànims ( Km
91).
Desprès de
menjar-me un bocata i col·locar-me el frontal (que l’organització em demana
mostrar-lo en varies ocasions), continue cap a Xodos, encara puc córrer a bon
ritme, passant a molta gent que ja opta per caminar en l’última part de la
carrera. La baixada per una senda molt tècnica fins Xodos la recordaré tota la meua vida, ja que les
vistes del poble fent-se ja de nit amb els núvols de la tronà que ha passat són
per a no oblidar.
En Xodos m’acomiade de Susi i Mario fins arribar a
meta.
Es fa de nit
i sols queden 18 km que intentes visionar-los positivament en la teua cansada
ment :“va que ens queda pujar un poc i després es tot cap avall fins meta, en
un ratet està fet açò”, però de nit tot canvia:
no disfrutes de paisatges, només et concentres en el trosset que portes
il·luminat, no t’arriesgues a córrer i trepitjar , el piso està banyat i enfangat , per tant els 18 Km es fan
molt llargs.
Són les 23:00h
quan arribe a l’últim avituallament enmig de la muntanya on
un grup de xavals estan de festa donant ànims a tots el corredors que passem
per allí.
Bé, un poquet més de fang, més pedres i més
fred, còrrec desitjant sentir la música que m’anuncia la meta i per fi la puc
escoltar.
A les
00:30h arribe al Santuari Sant Joan del Penyagolosa , abrace a Susi i
Mario, -que com estàs? -bé molt bé!, per a còrrer un altra (menuda careta
faria).
Igual a eixit
la crònica un poc llargueta, però la carrera també ho era.
per: Dani Fuertes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada