Després de provar una mitja marató de muntanya en Villanova de Castelló, que com diu el meu company Dani Fuertes, la muntanya no cansa, em vaig inscriure a la Pujada al Montcabrer perquè el desnivell acumulat de 977 m. era un repte per a mi.
Esta vegada em va acompanyar el nostre company Bertomeu.
Per damunt dels nostres caps volaven uns pardals molts grans que buscaven algo de menjar es veu que sabien lo que vindria després.Be, començà la carrera i ven prompte entraren per una senda molt bonica i começarem a pujar. El perfil era fàcil de recordar 11 Km cap amunt i 11 cap avall. En el Km 4 estava el primer avituallament i en el 5 el segon , la cosa anava calentan-se. Quant arribarem al km 9 ja era impossible córrer, nomes faltava que ens tiraren una cordeta per a poder pujar hasta el Km 11. Dalt de tot ( 1438 mt) feia un aire molt gelat, la gent portava plumífers, gorros, guants,etc, pareixia que fora ple hivern.
Es començà la baixaeta, els camins estaven en pedra viva (encara tinc els turmells endolorits), un poc més avall estava el següent avituallament. Agafem forces i ens enfilem cap a baix per una pista ampla i còmoda de córrer, però de seguida venen les sendetes que tan ens agraden, sendes ràpides plenes de curves i d’arbres, ahí anàvem Bertomeu i jo, pareixíem 2 llebres fugint dels caçadors, però anàvem tant ràpid que vaig (Ximo) caure un senyor bac, tipo Superman, pareixa un Cristo llagat, braços, cames i cadera, menys mal que nomes quedaven 5 Km i vaig poder acabar la carrera i poder curar les ferides.
Ara ja sabeu, quant vegeu pardals grans sobrevolant en alguna carrera…, aneu aspall i sobre tot ben anat.
Ara preparar el Triatlo de Cullera que segur que ens ho passarem be.
per. XIMO
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada