VICTOR ESCRIVÀ: DEBUT AL MIG IRONMAN D'ELX i 3er CLASSIFICAT AL CAMPIONAT AUTONÒMIC DE TRIATLÓ DE MITJA DISTÀNCIA

És difícil resumir tot el cap de setmana que hem passat a Elx amb els companys del club. Ha sigut una cosa, de categoria, com es diu al poble, on hem disfrutat moltíssim de la companyia i de tot el temps que hem passat junts. 

Començava el llarg cap de setmana amb l’eixida des del poble fins a l’hotel. Allí ja ens esperaven tots, faltàvem Juli Ariana i jo, que no poguérem anar abans, així que ens n’anàrem amb Mari, la germana de Salva i tota la familia. El camí no començava be, -Juli dóna-li gas que el cotxe no va!!! (sols problemes tècnics... buff.. per si no estàvem ja nerviosos). 

Quan menys em vaig adonar ja estàvem a “Los Arenales” primera rampa que puja el cotxe, i jo pensant - I açò es per a demà?? Mare meua... Allí ja ens trobàrem amb els altres membres del club, arrepleguem els dorsals i les bicis ja van cap a dins del box, fins l’endemà! L’ambient es impressionant, moltíssima gent per la fireta del corredor i el box és de quasi un kilòmetre!.

Una volta a l’hotel Dani, Salva i Raúl ja s’encarreguen de marejar a la recepcionista i ens donem a conèixer de seguida...jejej (fer triatló no tant, però això si que sabem fer-ho be). Tots a les habitacions i a les 20:30 a sopar, que hi ha que dormir prompte.

Després del sopar, encara ens quedarem per allí baix xarrant i fent-se cafès, til·les...el que fera falta per amainar els nervis. Alguna que altra discussió entre Alfonso i Javi, a veure qui ronca i qui no...jejeje, quedada per a l’endemà i tots al llit! Tu dorms? Pues jo tampoc, tot era pegar-li voltes i res de res, impossible, i encara més difícil quan veus que no pots descansar per a l’endemà... fins que ho vaig aconseguir.

Pare el despertador abans de que sone , ja està, ara sí que havia arribat el dia, la cosa comença a posar-se seria. Tots aquests mesos d’entrenaments per a poder acabar una prova d’aquest tipus, eixides en solitari, amb els meus cosins, amb els del triatló. Anava a posar en pràctica allò que m’havien ensenyat, tots els consells dels companys que ja ho havien fet, els de Paco (-fixa’t en la tècnica...es farà el que es podrà...jajaj), molta pressió, molts nervis acumulats durant tota la setmana, i el més important eren les ganes que tenia jo de fer-ho.

Baixem al menjador per a desdejunar allí estaven Raúl i Dani (que portava des de les 4 del matí despert, el que fan els nervis...) Baixem junts Juli, Ariana i jo i ens sentem al costat de Dani Fuertes, però i Salva??... Baixa un bon rato després, vaa que farem tart!!! A les 6:15 teniem que eixir de l’hotel cap a “Los Arenales”, finalment entre uns i altres ho fem a les 6:30, un poc justets, però anem be.

Entrada al box, preparem la bici, posem les sabatilles a les cales, unflem les rodes, quantes coses a fer...esperem no deixar-nos res important. Intente posar-me el neoprè, però necessite anar al bany, precís! Ja venien les presses, anàvem justets de temps, Juli va a comprovar els xips, que no arribem ja! Nosaltres eixíem a la primera eixida de totes, darrere de les xiques, Dani Fuertes 10 min darrere i quasi 30 min després eixien Salva, Raúl i Dani Gomis.

Aconseguim arribar al caixo d’eixida a temps, fins i tot ens fan esperar uns minuts que se’ns fan eterns, esperem l’eixida amb ganes. Un abraç al meu germà (que si no fora per ell mai m’ho haguera plantejat), i desitjar-li molta sort i cames. Donen l’eixida, nadant per damunt la gent, esquivant uns i altres fins que aconsegueixc arribar al primer gir, a partir d’ací ja començe a adelantar gent i ès quan realment començe a disfrutar de la carrera. A l’eixida de l’aigua ja estan els seguidors del club deixant-se la veu per animar! Corrent a per la bici, acompanyat per Jose Carlos (que va fer el trajecte amb tots els del club, que màquina!! Jejeje) . Ara a patir en la bici, a fer quilòmetres esperant que el aire ens respete un poc. Cap al quilòmetre 45 ja començe a fluixejar..buff que ganes de baixar ja de la bici. Una volteta més per les infinites rectes on ens creuavem tots els ciclistes, i ja em trobe de camí a la platja, l’última rampa i a córrer!

Açò ja estava clar, em quedava la part més dura, però baixava molt content de la bici. Començe a córrer, ens toca pujar escales, atravessar les dunes, una mitja marató de dues voltes al mateix circuit, duríssima!! On era un continu anar i vindre de corredors, era fàcil saber per on anaven els companys, ja que ens creuàvem moltes vegades, donant-nos ànims uns a altres. Podíem agafar alguna referencia, Dani Fuertes anava molt sobrat, retallant-nos terreny a mi i a Juli. Mentre que Salva, Juli i jo anem més o menys igual. Als que no em creue cap vegada va ser a Raúl i Dani, esperant que tot els anara bé. 

Per fí enfile el passeig d’arribada a meta, ple de gent, gent que no coneixes de res i que així i tot t’anima, i el més important per a tots nosaltres, veure a la gent coneguda que havia vingut a animar-Nos. Cada vegada que passàvem es deixaven la veu animant, i quanta falta ens feia això. Et dona força per a seguir endavant, encara que no et queden cames per a fer-ho. Les sensacions del corredor entrant a meta, amb el repte aconseguit, no se com descriure-ho. En eixos moment que la gent t’anima no saPs si riure’t o plorar de l’emoció, no saps si entrar pegant un bot d’eufòria o gitar-te en terra per que ja no pots més, no m’ho acabava de creure, ja estava entrant a meta, impresionant com et porten els ànims de la gent... Per tot això agrair a tots els seguidors del club que vingueren a animar-nos ( Nuria, Jose Carlos, Alfonso, Javi, Pedro, Vicent, Maria, Susi, Jose, Patri...) i als que no pogueren estar físicament. En especial a Ariana i a Carol, que ens permeten a mi i al meu germà fer el que més ens agrada. Gràcies a tots!!

De segur que repetim en una prova d’aquest tipus, on la organització també va ser de 10, per a que no ens faltara de res als corredors.

per: Victor Escrivà