Diumenge 30 de juny, pensat i fet: "M'apunte al Bartolo". Són 15km cap amunt i cap avall, per un terreny desconegut per a mi, però, què importa! Ale, entre a la pàgina i… inscrita. Quan ja veig el meu nom i el número de dorsal, assumisc que no puc tornarme'n enrere perquè si no, tindré Bartolo per a temps.
Divendres, cap a Benicàssim, a gaudir de la família que tinc allí i a mirar la muntanya que m'espera diumenge.
Dissabte a la nit ja comencen els nervis: "Ho tinc tot? Vaig massa professional? Què em trobaré per allà dalt? Qui em manarà a mi apuntar-me a aquestes coses? A voràs perdrem per allí..." El meu cap anava a mil, però intente dissimular-ho com puc i tant el meu germà com el meu cunyat em donen ànims.
Diumenge a les 5.15 sona el despertador i cap amunt. Tot en regla, no ens deixem res?, doncs a pels dorsals. Arribem i Fernando i Ricardo van a pels seus (ells feien els 23k) i jo, cap a la taula de la no competitiva. Hi ha mes gent de la que pensava, cosa que m'alegra perquè algú trobaré amb qui poder passar les hores. Primer ixen els de la marxa i em toca despedir-me de Fernando i Ricardo i quedem que a la meta ens veiem.
Uns minuts després, ens donen l'eixida i comencem a pujar, i a pujar i a pujar... M'entra un poc d'agovio en els primers metres perquè ja no hi havia marxa enrere. Per a mi era com si estiguera pujant l'Everest perquè soc totalment inexperta en curses de muntanya, però prompte agafe la marxeta i els km van passant. Hi ha dos punts on coincideixen ambdues carreres. Esta bé saber que pots passar per on passen els altres participants, als quals admire per l'esforç que realitzen, però també trobe que en ocasions els inexperts (com jo) entorpim els altres (encara que siga sense intenció).
Bé, continuen passant els km i pugem i baixem i tornem a pujar i tornem a baixar: la font talla, el pla de les muletes, les agulles i dalt de tot, la magnífica vista de la platja de Benicàssim. La meua recompensa està esperant-me allà baix, així que a per ella.
Continuem i arribe fins a l'hotel Voramar, on comença el Passeig Marítim on està situada la meta: "I si ho faig corrents? Tinc prou forces? Siiii..." I comence a córrer.
Adelante a unes xiques que havien estat tota la marxa per davant meua i quan ja falta poc, la gent animant, el del micro, la family. És un “subidon” d'adrenalina i, encara que em fa mal tot, sprint final i creue la meta en 3h 05. Quan estic fent cua per agafar l’avituallament, em toquen el muscle. És el meu cunyat, que ha fet el carreron de la seua vida, acabant en 3h09. 40 minuts. Després, entra el meu germà en meta.
Estem els 3 que no podem ni moure les pestanyes, però la satisfacció és immensa.
Ells dos, perquè han millorat les marques de l'any anterior i jo, ost**, perquè he aconseguit fer allò que volia: començar i acabar. Per a mi, va ser com quedar la primera. De fet, vaig ser la primera xica de Guadassuar.
per: Maria Arnandis
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada